Conclusions del primer Congrés Internacional de Sales de Concerts

La creativitat i la comunicació, les millors armes contra la crisi del sector musical

Per Olga Ávalos

PRIMAVERAPRO 2015 // DIJOUS 28 DE MAIG, MACBA (BARCELONA)

Si una cosa va quedar clara durant el congrés de Sales de Concerts és que no hi ha una fórmula màgica perquè una sala funcioni, perquè sigui rendible, perquè hi hagi un retorn social i educatiu, i es fomenti el desenvolupament del talent, de l’ocupació, i de l’economia. La disparitat de legislacions i models de negoci relacionats amb la tradició local, el comportament determinat de cada públic i el de cada cultura, fa que sigui complex establir conclusions més enllà de la necessitat de fomentar la comunicació per apropar punts de vista i aconseguir noves sinergies en un sector que ha crescut i s’ha desenvolupat de forma gairebé silvestre sense pràcticament col·laboracions entre diferents països. Malgrat la complexitat de l’ecosistema, tots els participants del Congrés Internacional de Sales de Concerts celebrat en el marc de PrimaveraPro 2015 van considerar per unanimitat que la sala de música en viu és un important espai de cultura i desenvolupament artístic.

Els principals continguts tractats en les ponències es podrien organitzar segons els següents punts:

1) DISPARITAT DE MODELS DE NEGOCI

L’exposició de les dades per part de Live DMA al panel “Sales de concerts europees: dades i xifres” va deixar ben clar que l’ecosistema europeu de sales de concerts difereix molt segons el país. Aquestes conclusions es basen en les xifres recollides el 2013 en 301 sales d’Europa vinculades a diferents associacions: ACCES (Espanya, excepte ASACC a Catalunya), CLUB PLASMA i CLUB-CIRCUIT (Bèlgica), DANSK LIVE (Dinamarca), FEDELIMA (França), NORKE KONSERT (Noruega), VNPF (Holanda) i CLUB CIRCUIT (Bèlgica, zona de Flandes). En l’actualitat s’està treballant en un nou estudi amb dades de 2014 que recull l’activitat de fins a 1.108 sales europees, incloent-hi aquesta vegada les catalanes associades a l’ASACC i les suïsses a PETZI.

Encara que l’espectre estudiat representa només una petita part de la realitat, algunes de les dades exposades podrien ser un punt de partida per a l’anàlisi:

A Espanya i Alemanya el 90% de les sales són empreses privades a diferència de la resta de sales de Live DMA, on la majoria són “non-profit” i gaudeixen de legislacions que els permeten utilitzar una àmplia xarxa de voluntaris, determinants per a la seva supervivència. «Si a Europa els voluntaris deixessin d’estar involucrats a les sales, la meitat de sales de concerts haurien de tancar», va constatar Arne Dee de Live DMA, qui va destacar que el 25% de les activitats en viu a Europa les duen a terme voluntaris, el 70% correspon a personal pagat i el 5% restant, a becaris o trainers. A Espanya no existeix la possibilitat del voluntariat en sales perquè és una activitat no regulada i en conseqüència fins al 96% del personal que treballa a les sales és assalariat.

A Espanya només el 3% dels ingressos prové de subvencions públiques. Del 97% restant, la meitat correspon a ingressos per esponsorització i l’altra meitat a ingressos per la venda d’entrades. Per contra, a França la subvenció pot representar fins a un 60% gràcies a altres activitats que organitzen (bucs d’assaig, suport d’artistes locals, cursos de formació, accions culturals i activitats educatives).

A la resta d’Europa les xifres de mitjana són les següents: el 42% prové de subsidis públics, el 32% de la venda d’entrades i el 25% restant d’ingressos del bar, lloguer de sala, sponsors, etc. L’explicació donada per Live DMA per justificar unes xifres tan elevades de subvencions públiques és que les sales formen part de polítiques públiques que pretenen fomentar el desenvolupament de talent, incidir a l’educació i treballar en la formació de noves audiències. Això es relaciona amb el caràcter “sense ànim de lucre” que tenen la majoria d’espais europeus. Però no existeix un estudi que relacioni aquests diners públics amb el preu de les entrades i l’accés real a la cultura.

Pel que fa a l’impacte econòmic, de les 301 sales de concerts involucrades a l’estudi, podem estimar ltambé les xifres totals de les sales de Live DMA amb un total de 1.108, van facturar 1.111.000.000€, amb al voltant d’1.065.000.000€ de despeses, 16.500 persones contractades i 60.000 voluntaris, i amb un total de 112.000 activitats musicals.

Congreso Internacional de Salas de Conciertos DayPro MACBA Paco Amate

En relació amb els models de negoci, durant tota la jornada del dijous, es va plantejar la dependència aparentment endèmica de la venda d’alcohol i del patrocini de marques privades. Carles Sala, de l’Ajuntament de Barcelona, va exposar en el panel “Austin, Groningen, Londres, Reykjavík i Barcelona: les ciutats de la música” que «perquè la sala no depengui de la venda d’alcohol es necessiten més ajudes públiques». Però un parell d’hores més tard, les opinions expressades en “El present i el futur de les sales de concerts: models de negoci i gestió” ajudaven a ampliar les implicacions que suposa rebre subvencions públiques. Mark Minkman, de la sala Paradiso a Amsterdam amb una llarga tradició de gestió “non-profit”, va reconèixer que el 15% del seu pressupost correspon a subvencions públiques però també va insistir que «les subvencions no són tan importants per a nosaltres. Aconseguim molts sold outs. El benefici que traiem d’aquí ho reinvertim a portar bandes petites que no tenen la possibilitat de vendre moltes entrades (…) La subvenció pública t’obliga a apostar per aquestes bandes. Si no hi hagués diners públics, existiria el perill que solament et centressis a aconseguir sold outs». Segons va exposar en la seva intervenció, la seva intenció és mantenir el preu de les entrades el més baix possible per poder ajudar als grups a construir carreres sòlides. Per la seva banda, el danès Jakob Brixvold (Dansk Live) va destacar que, en el cas de Dinamarca, el repartiment de les subvencions és molt desigual però que ajuda al fet que l’artista pugui rebre catxets més dignes.

El cas de les sales de França són un món a part i únic. Stephanie Thomas, de FEDELIMA, va explicar que la subvenció «compleix una funció social» ja que les sales «són considerades com bé d’interès cultural a França». D’altra banda, a través d’un impost desgravable que han de pagar les sales per a la música en directe, s’aconsegueix que les més grans ajudin a la supervivència de les petites. Aquest impost és recaptat per una organització semipública amb un govern mixt entre les parts interessades, els sindicats i l’Estat, denominada CNV, que redistribueix en funció de les necessitats i els objectius fixats pel sector (equips, festivals, artistes en residència, l’exportació…). D’aquesta forma, la sala es converteix en un punt important dins del teixit social de la ciutat. Per contra, i en relació a les sales de petit aforament que representa, Thomas va dir que «les marques no estan interessades en les sales petites però tenim una llei de mecenatge que permet obtenir diners de particulars de forma desinteressada». Gerardo Sanz, representant d’ARC i també manager de grups musicals, va mostrar un món totalment diferent quan va parlar del panorama espanyol: «a Espanya ja no pots tocar en una sala que no estigui patrocinada per una marca privada, però això en general no sol ser cap problema per als artistes». Sanz també va voler comentar la importància que tenen les sales per als grups: «la sala és l’hàbitat natural de l’artista però aquí han deixat de ser proactives per la crisi; ja no són prescriptores de la música, com tampoc la premsa decideix res [a Espanya]» I va continuar: «les sales haurien d’ajudar als grups desconeguts». El com fer-ho, va quedar desert.

El problema de la dependència de la venda d’alcohol també va ser debatuda, encara que sense cap conclusió clara, per part de Mark Davyd de Music Venue Trust London, durant la primera ponència del dia sobre les ciutats. «Molts locals a Londres aconsegueixen fer negoci gràcies a la quantitat de cerveses que venen. Tenim calculat que de les 122 sales de l’associació, només 1 aconsegueix fer negoci amb el que genera la música. Les 121 restants ho fan gràcies a la cervesa i l’activitat de club».

2) LEGISLACIÓ, FLEXIBILITAT I MEDIACIÓ AMB L’ENTORN URBÀ

Encara que és complicat establir conclusions clares, sembla que sí que hi ha una relació entre la salut de la música en viu d’una ciutat i el tipus de legislació que la regula. Podria semblar obvi que a més regulació, menys música en directe i que a menys regulació, més activitat en viu; però com es va poder comprovar en alguns exemples concrets, com els de Groningen (Holanda) i Londres (Regne Unit), allò que en realitat pot ser determinant és l’aplicació d’aquesta llei, l’ús del sentit comú per part de les autoritats i la pressió urbanística en els processos de gentrificació. Com va apuntar Sala (Ajuntament de Barcelona) a l’inici de la seva intervenció en el panel sobre les ciutats europees, «una de les grans dificultats a les quals s’enfronta el sector de la música en viu és la convivència del dret a descansar de nit i el dret del sector cultural a expressar-se. Això crea un conflicte a les ciutats que està per resoldre». Davant aquest conflicte, cada ciutat ha intentat resoldre-ho a la seva manera.

Un model a tenir en compte és el de Groningen, la segona ciutat cultural d’Holanda. Allà la legislació regula l’activitat musical però només el 30% de les vegades es compleix. De fet, solament existeixen dues sales on la música en directe és oficialment legal; en les 200 restants, no. La llei s’aplica només quan apareix algun problema i s’aposta per deixar fer aplicant el sentit comú i la mediació, per exemple amb la figura de “l’alcalde de nit”. De llarga tradició a Holanda i nascut a Rotterdam fa quatre dècades, és un càrrec no remunerat que intervé entre els problemes del dia i de la nit, es vota per internet i ajuda a solucionar problemes de convivència en ciutats molt joves, amb molta activitat nocturna i molta població estudiantil. Així ho va explicar l’actual Night Major de Groningen, Chris Garret, músic professional.

Un altre cas significatiu és el de Londres, on en 2012 es va optar per desregularitzar completament el sector de la música en viu, fomentar el seu auge i evitar el tancament de sales. Encara que, després de tres anys, els resultats no han estat els esperats. Els números són clars: entre el 2007 i el 2015 el 43% de les sales a Londres han tancat. Paul Broadhurst, representant del sector musical de la Greater London Authority, va ser autocrític en tractar la ineficàcia de la seva pròpia legislació: «la llei que desregularitzaba l’activitat de música en viu com a mesura de promoció, no ha funcionat per molts motius: per l’alta pressió urbanística de la ciutat, per la gran demanda de cases i pisos i la gentrificació inesperada d’algunes zones. La millora del transport urbà ha comportat una cosa que no teníem previst: la pujada de preus dels lloguers i això ha provocat que moltes sales hagin hagut de tancar». Un altre motiu de la decadència del sector és que les sales no tenen interlocutors clars a qui dirigir-se per reclamar drets o accedir a ajuts per a la millora del local a causa d’una complexa estructura burocràtica. Reconeixen que hi ha un cert caos i buit administratiu que fa que els gerents de les sales prefereixin deixar de programar abans que enfrontar-se a l’administració i entendre unes normatives que es regeixen pels mateixos criteris que altres activitats nocturnes com la prostitució.

A causa d’aquesta situació han aparegut noves associacions com la Music Venue Trust London, que intenten detectar on estan exactament els problemes per trobar solucions. Aposten per començar de nou i aconseguir un canvi de mentalitat, determinant per a què serveix una sala de concerts, en programes com l’Agent of Change. Com a exemple, va exposar una solució a una situació recurrent: si algú es muda al costat d’una sala de concerts, aquesta persona és qui hauria d’adaptar-se i no la sala. Mark Davyd (MVTL) també pretén ajudar a organitzar el caos administratiu que el mateix Paul Broadhurst va reconèixer, procurant que les sales prenguin consciència de les seves necessitats i insistint que poden trobar solucions si saben on reclamar-les. «Hem d’ampliar els nostres horitzons, preguntar-nos quants llocs de treball reals ofereix el negoci de la música i determinar a consciència l’oportunitat econòmica que implica: milers de llocs de treball en un espectre que comença per la persona que fabrica les cordes de guitarra», va comentar Davyd, en un intent de potenciar l’autoestima d’un sector conegut pels seus sticky carpets.

De forma semblant, l’alcalde de Reykjavik, Dagur B. Eggertsson, va exposar aquest canvi de mentalitat, que implicaria més relació amb l’entorn. Eggertsson va explicar que, en festivals com l’Air Waves, eren freqüents els concerts en cases particulars. Aquesta situació potencialment conflictiva amb els veïns es gestionava amb molta comunicació per fomentar la convivència, cosa que remet directament a una cultura i saber fer propis. «Reykjavik és una ciutat jove i la majoria de les bandes són joves i neixen en un context en el qual gairebé no hi ha mercat musical. Això provoca una certa actitud davant la música», va comentar.

3) RENOVACIÓ DEL PÚBLIC

En el panel “El present i el futur de les sales de concerts: models de negoci i gestió” Gerardo Sanz, membre i representant d’ARC, va parlar sobre la situació a Espanya i va afirmar amb contundència que «El públic de les sales està envellint i no hi ha renovació». Aquest comentari va tenir algunes rèpliques que demostraven que en altres països europeus l’accés de públic jove i la renovació generacional s’estava produint de forma positiva i natural, sense traumes. Mark Minkman (Paradiso, Holanda), va comentar que «no tenim problema amb el públic jove. Ara vénen els fills del públic que ja venia al principi de la història de Paradiso (…) Intentem buscar fórmules per atreure a públic jove i gran, com combinar una banda telonera jove amb una banda consolidada (…) Necessites innovar per mantenir viva la música en directe. Els joves ja no viuen igual la música en directe. Cal crear esdeveniments per a ells». Per la seva banda, Jakob Brixvold (Dansk Live) va afegir que cal no oblidar-se d’altres sectors del públic: «cal crear experiències per als joves i també per a altres sectors, com el de les dones».

En relació amb l’accés a nous públics, cal destacar el naixement de festivals de música com el’Air Waves (Islàndia) que va néixer el 1999 com una manera d’atreure el turisme durant els mesos de temporada baixa i mal temps amb el patrocini de la companyia aèria Iceland Air. En l’última edició de 2014 va aconseguir tenir fins a 9.000 espectadors. És un festival que integra concerts a l’aire lliure així com en bars i cases particulars i intenta que sigui part d’un sistema d’educació musical per integrar també al públic infantil. El festival South by Southwest, que actualment mobilitza uns 200 concerts en diferents espais d’Austin (Texas, USA), també va néixer com una manera de mantenir l’activitat en èpoques de poca programació, va comentar el seu director, James Minor, qui va participar en el panel de les ciutats.

Durant la sessió de conclusions, es va posar l’accent en la importància d’incloure la xarxa de sales de concerts dins d’un programa integral d’educació musical, especialment com a part del procés de creació de nous públics. Aquesta necessitat va ser especialment subratllada en les intervencions sobre Reykjavik, Groningen —on la música en directe forma part d’un pla educatiu anomenat Music Chain Aproach—, Londres o França. No obstant això, actualment no es disposa de suficients dades per analitzar el retorn real que tenen aquests programes educatius amb el públic que accedeix a les sales. Tot i així, es va reivindicar que la sala de música en viu ha de formar part d’un programa educatiu perquè la seva consideració per part de la societat sigui més positiva i la mediació de conflictes pugui ser de més fàcil resolució.

Congreso Internacional de Salas de Conciertos_02 DayPro MACBA Paco Amate

4) ÚS DE DADES, APLICACIONS MÒBILS I DESENVOLUPAMENT WEB PER CONÈIXER ALS USUARIS

La ponència “La sala i el públic: una relació geolocalitzada” es va centrar en la importància de l’ús de les dades monitoritzades per la mateixa web de les sales, el desenvolupament d’aplicacions pròpies i desenvolupament web per aconseguir nous mètodes de fidelització del públic; i també en la importància d’interpretar bé les dades per establir noves estratègies de venda, segmentar públics i conèixer el seu comportament. Les sales han de cuidar al públic, reconèixer-ho, donar-li la benvinguda i oferir productes a la seva mida, en funció del seu comportament.

La sala Apolo, representada per la Maria Sagrera, va presentar la seva nova aplicació Appolo «A causa de l’increment d’impostos, hem hagut de buscar noves maneres d’aconseguir fidelitzar al públic». Per a això, primer van crear la targeta Apolo 113 però tenia els seus dèficits. Ara han fet servir tota la base de dades que van crear gràcies a la targeta com a base per a una nova aplicació que permet monitoritzar el comportament del públic i premiar-ho amb informació perquè pugui saber amb antelació quan un concert d’un artista que escolta està confirmat i amb les entrades a la venda. També permet accedir a descomptes. Amb Appolo, que encara està en fase beta, pretenen saber el comportament del públic dins de la mateixa sala i oferir altres experiències o redirigir al públic amb una oferta alternativa quan un concert està sold out en una de les sales.

En una ciutat amb una població molt canviant i cosmopolita com Brussel·les, amb un públic potencial complicat de conèixer, la sala AB ha optat per potenciar la pàgina web, amb un bon posicionament en internet i fer un ús molt potent i actiu de les xarxes socials, com concursos a Instagram, tenir un canal propi de vídeos en streaming (“AB TV”), etc. Així ho va explicar Fabien Miclet, qui va defensar tenir un equip professional i el «millor so» com a mesura per aconseguir la «complicitat de l’audiència i dels grups que toquen a Brussel·les». Cor Schlosser (Melkweg, Amsterdam / A38, Budapest) també va defensar la fidelització del públic a través de la bona qualitat de so i a potenciar la promoció de la sala amb campanyes concretes. «Cal aconseguir una experiència totalment friendly, i aquesta experiència comença amb el personal d’accessos. La gent que treballa a les sales ha de ser gent que vulgui estar allà». També han creat un programa fet a mesura dels gustos del públic.

L’experiència per Magnus Restofte, de la sala Vega de Copenhagen, és semblant: també aposta per una web d’última generació amb aplicatius que permeten crear experiències noves. I amb les dades obtingudes en els últims anys han constatat que el públic danès mai va sol als concerts; per això han creat l’aplicació “Makker” que busca a un amic per anar a un concert. També existeix la versió grupal “Gruppe” que fa servir grups privats de la sala a Facebook perquè la gent s’organitzi per anar a un esdeveniment. Després d’engegar diverses propostes, han comprovat que finalment el que funciona per al públic danès són els descomptes. A la web també existeix l’opció de demanar que un determinat grup toqui a la sala i la gent s’organitza per aconseguir els diners. En resposta d’una pregunta del públic, es va parlar del problema de la competència que exerceixen els ajuntaments programant concerts gratuïts. «Hem parlat amb l’Ajuntament de Copenhagen per controlar aquestes activitats i que la gent no s’acostumi al fet que la música sigui gratis».

5) LA IMPORTÀNCIA DE LES ASSOCIACIONS

Davant la gran varietat de models de negoci de les sales de concerts i normatives sobre la música en directe, associar-se o agrupar-se és una bona eina per tractar de posar cert ordre en aquest ecosistema tan dispar, sobretot en l’àmbit legislatiu. Així es va constatar en la ponència final del congrés a manera de conclusió. Així mateix, les associacions de sales permeten recollir dades i intercanviar informació entre països que permetin demostrar l’impacte econòmic real de l’activitat de la música en viu i d’aquesta manera aconseguir regulacions més favorables a escala europea. De la mateixa manera també ajuden a les sales a entendre i enfrontar-se a la normativa local, bregar amb possibles buits legals i facilitar les gestions administratives, que moltes vegades són un obstacle per a la supervivència dels negocis.

Programa:

AUSTIN, GRONINGEN, LONDRES, REYKJAVÍK I BARCELONA: LES CIUTATS DE LA MÚSICA 10.00h – Dijous 28 de maig / MACBA – Meier (Sala 1 – Auditori)
Ponents: Chris Garrit (Council of the Groningen City Hall), Dagur B. Eggertsson (Reykjavík Major), James Minor (SXSW Music Festival GM), Mark Davyd (Music Venue Trust London), Paul Broadhurst (Greater London Authority), Moderador: Carles Sala (Ajuntament de Barcelona)

EL PRESENT I EL FUTUR DE LES SALES DE CONCERTS: MODELS DE NEGOCI I GESTIÓ
12.00h – Dijous 28 de maig / MACBA – Meier (Sala 1 – Auditori)
Ponents: Gerardo Sanz (ARC / Fina Estampa), Jakob Brixvold (Dansk Live) , Mark Minkman (Paradiso), Stéphanie Thomas (FEDELIMA)
Moderador: Mark Davyd (Music Venue Trust London)

LA SALA I EL PÚBLIC: UNA RELACIÓ GEOLOCALITZADA
14.00h – Dijous 28 de maig / MACBA – Meier (Sala 1 – Auditori)
Ponents: Cor Schlosser ( Melkweg / A38), Fabien Miclet (Ancienne Belgique / Liveurope), Magnus Restofte (Vega), Maria Sagrega (Apolo)
Moderador: Raúl Ramos (Asimètrica)

PRESENTACIÓ LIVEUROPE
15.30h – Dijous 28 de maig / MACBA – Meier (Sala 1 – Auditori)
Ponent: Fabien Miclet (Ancienne Belgique / Liveurope)

PRESENTACIÓ SOLIMA
16.00h – Dijous 28 de maig / MACBA – Meier (Sala 1 – Auditori)
Ponent: Philippe Berthelot (FEDELIMA)

CONCLUSIONS I VALORACIÓ DEL CONGRÉS INTERNACIONAL DE SALES DE CONCERTS
16.30h – Dijous 28 de maig / MACBA – Meier (Sala 1 – Auditori)

Amb a col·laboració de:

20150623 congresos

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>